Ho llegeixo a Vilaweb. Elsa Artadi deia, en unes declaracions, el següent: “Al senyor Maragall li incomodava que el president Puigdemont fes servir la delegació de la Generalitat a Brussel·les, cosa que feia el president Mas quan Romeva era conseller. No hi havia hagut mai cap problema perquè el president fes servir la delegació. Al senyor Maragall li incomodava que el president Puigdemont la fes servir. Ho sap tota la comunitat catalana que viu a Brussel·les, amb un comportament de pràctiques que portaven a l’aïllament del president a l’exili.” La resta, tot pur electoralisme. Això quan no pura ximpleria.

En set anys no han (hem) après res de res. Es veia a venir. De fet, era la conclusió lògica de la girada de truita que va començar a fer-se a les eleccions del 2012. D’això es tractava: que el poble català seguís totes les pastanagues, no pas poques, que els partits polítics ens posaven als nassos, emporuguits d’aquell esperit de l’11 de setembre de 2012 (que va durar quatre dies) segons el qual el poble català ja no adreçava més les seves exigències a Espanya, sinó que les adreçava a la pròpia classe política (l’aleshores nacionalista, independentista sobre el paper o fins la dita sobiranista).

Ara bé, ja ho he insinuat (no HEM après res). A gran part del poble dit independentista ja li va bé tot plegat. És a dir, que el veritable responsable d’aquesta situació és el poble mateix, amb una manca de sentit crític, d’exigència i de determinació  que fa esfereir. Som on som, que és on érem. En resum que ens trobem encara en aquell “corral ple de baralles / entre els que es diuen germans” de la cançó «Quatre rius de sang» de Raimon. I us deixo amb la cançó.

Categories: General

0 comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *