La doble mort d’Anna Dodas

Feia ja dies que volia escriure aquest post, i no pas per coincidència amb les manifestacions que contra la violència de gènere, avui, es duien a terme. Tot i que la coincidència em convida a una reflexió al voltant d’aquesta poeta. I tot i que el post d’avui, per a mi, només és un entrant.
Algú ha dit que no som un país en el qual es presti gaire atenció als autors d’una sola obra, però en el cas d’Anna Dodas això és una arma, no pas de doble tall, sinó de triple tall. Vejam si sóc capaç de formular-ho d’una forma prou sintètica i alhora clara.
Vagi per endavant: no tinc cap dubte que Anna Dodas és una poeta imprescindible en la poesia catalana de la fi de segle XX.
Dit això, la qüestió, hipòcritament, no és si hom considera que ho és pel fet del brutal assassinat de que ella i una amiga varen ser objecte a l’agost farà trenta anys. Sé del tot que no hi pot haver ningú amb dos dits de cervell que afirmi tal cosa. Ho sé sobretot per un fet: perquè d’Anna Dodas no se’n diu a penes res de res. I aquest fet em duu, inevitablement, a voler esbrinar si no és ben bé el contrari el que succeeix. Que lluny que alguns vulguem sostenir que Anna Dodas va ser una gran poeta ‘perquè fou assassinada’, cosa que no crec que ningú hagi fet mai, ¿hi ha qui considera que, si no es que s’hi fa una interdicció per aquest fet, no havia de ser gaire bona poeta? I en conclusió, Anna Dodas serà sempre menystinguda com a poeta perquè va ser assassinada i arribem a la fi que és el fet de l’assassinat sobre el que acaba pesant una interdicció. Amb hipocresia, ja ho he anunciat a l’inici.
No sé si se m’entén amb claredat cap a on vaig. Ho diré d’altra manera. No estic disposat a acceptar que Anna Dodas no fou una de les poetes més importants del final del segle XX i no estic disposat a avalar una interdicció sobre la realitat del brutal final que la seva vida tingué.
L’assassinat d’Anna Dodas fou pòstum en relació a la seva poesia, és una obvietat, però una obvietat que convé recordar a molts, pel que sembla; però és que, de més a més, hi ha un segon assassinat encara més pòstum i no menys brutal que consisteix a menysvalorar-la com a poeta sota una tan hipòcrita interdicció amagada.
No dic aquí, gaire res de la seva poesia; i no ho faig amb tota la intencionalitat, car, com he dit, em nego a avalar cap mena d’interdicció sobre la seva mort, que essent un fet poèticament pòstum, naturalment, la interdicció velada, no pas la mort mateixa, sinó la interdicció que sobre ella pesa, esdevé una qüestió prèvia al meu entendre ineludible, i ho és justament per desfer qualsevol equívoc, intencionat o no, sobre el seu valor poètic.
No sé si he estat capaç de formular amb claredat la qüestió i perquè em sembla que reflexionar-hi esdevé una qüestió prèvia, i dura (molt dura, perquè ens acara a una actitud sociològica recurrent en relació a tot de fets tràgics, que anomenaré, un xic brutalment, ‘silencis que rematen la víctima’), i que és prèvia a l’hora d’abordar el valor poètic d’Anna Dodas. És una qüestió prèvia perquè, trenta anys després de la seva mort, malauradament, Anna Dodas no té, poèticament, la presència que hauria de tenir. Però no ho és, una qüestió prèvia, per a la valoració que jo en faig, de la seva poesia, que vaig descobrir el 1988, quan ja feia dos anys que era morta, fet, però, que no vaig saber fins el 1991, amb l’edició pòstuma de ‘El volcà’; que, abans, doncs, de saber-ho, jo ja tenia el sentiment, en llegir-la, que em trobava davant d’una de les veus més peculiars de la poesia catalana de finals del segle XX.

 

 

 

Un record quasi íntim: Salvador Espriu, una encaixada de mans

Crec que això devia ser vers 1981. Aleshores, i durant força anys, un grup de persones, entre elles quatre germans meus, treballàvem un matí al mes a Assistència Sanitària Col·legial en una operació d’enviament de rebuts bancaris. Aquesta entitat de medicina cooperativa fou impulsada per Josep Espriu, germà del poeta. Un dia, a l’hora que sortíem de la feina, que fèiem en uns soterranis, quan passàvem per davant d’una gran sala-despatx amb parets de vidre, hi eren allà els dos germans Espriu. Passàvem per la vora a través d’un corredor força estret i aleshores ocorregué un fet que sempre m’ha deixat atabalat. No dubto que hi deu haver alguna explicació prosaica d’aquell fet, però com que la ignoro, no deixo de restar-ne estranyat, i, a més, pel fet que allò més estrany, que imposava, no era pas el perquè sinó el com, la manera, i aquí, per més prosa que hi vulgui posar, no deixo de quedar impressionat (jo tenia a penes disset anys).
Anàvem passant per aquell corredor, en filera índia, a tocar de les parets de vidre d’aquella sala i aleshores Salvador Espriu em va fer un gest amb la mà, que m’esperés, i s’acostà ràpidament cap a la porta, també de vidre, l’obrí, m’allargà per la mà per fer una encaixada, sense dir ni un sol mot, amb la severitat gens violenta que el caracteritzava. No va dir res, absolutament res. Simplement vàrem fer una austera encaixada de mans, tancà la porta i se’n tornà amb el seu germà.
Suposo que, aleshores, era ben fàcil que per allà algú comentés que jo escrivia versos i que a més em sentia tant espriuanista. Però no deixa de sorprendre’m dos fets. La cara que jo havia de fer quan el vaig veure (perquè si no és així, perquè m’havia de fer a mi aquell gest, m’havia abans m’havia vist) i el fet mateix que sentís l’impuls de fer aquella encaixada. Espriu havia de ser una persona amb un gran respecte pels altres, gens sectari, n’estic segur, i de fet, vaig poder-ho tornar a comprovar dos anys més tard, en una lectura de poemes d’Espriu que vam organitzar, com a homenatge, amb la professora Carme Alcoberro, a l’institut Josep de Calassanç, de Barcelona, lectura a la qual ell, tan poc amic de les distincions i els homenatges, hi assistí, en un altre gest que crec que l’honora, una simple lectura de poemes duta a terme per alumnes de batxillerat. Allà vàrem tornar a fer una encaixada de mans i aquest cop sí que em va dir una paraula, una de sola que no diré. Una estona més tard (i diria que aquesta és una de les coses més divertides que m’ha ocorregut), vàrem compartir un tallat a la barra del Bar Canal, a tocar de l’institut, sense parlar absolutament de res. Es va acomiadar amablement i no vaig ser capaç ni d’obrir la boca, ha ha.
Crec que aquell fet que he explicat de primer només l’he explicat, abans d’ara, a una persona. De fet, crec que, com a poeta, hi ha poques coses que pugui lamentar més que no haver aprofitat per entrar-hi una mica en contacte…

Vicent Andrés Estellés i les mosques, un record

I això era i no era a l’any 1989. Com a cloenda de les IX Jornades de Didàctica de la Llengua promogudes pel Departament de Cultura, celebrades a Barcelona, es va fer un acte, al teatre de l’Institut Francès, al carrer Moià, a tocar de la Diagonal, conduït per Xúlio Ricardo Trigo, amb la presència de tres poetes, cadascun com a representants de tres dels quatre territoris de parla catalana dels Països Catalans: Josep M. Llompart, de Ses Illes, Miquel Martí i Pol, del Principat, i Vicent Andrés Estellés, del País Valencià.
L’acte ja havia començat, però Vicent Andrés Estellés encara no hi havia arribat. No oblidaré mai el moment que va aparèixer des del fons del passadís del teatre. Les grans misèries morals d’aquest país, varen fer que hagués de fer el viatge de Burjassot a Barcelona en un taxi, malalt com estava, (i que potser fins i tot pagà ell mateix). Amb ajut anava pujant a l’escenari, penosament, mentre darrera la taula Miquel Martí i Pol, tot sol, anava fent esforços per conduir la cadira de rodes cap a la banda de la taula on havia de seure Andrés Estellés. Tan aviat com aquest s’acostava a la taula es feia evident un camp magnètic entre tots dos que els feia dirigir-se l’un envers l’altre fins a la trobada en què es van fondre en una gran abraçada. Feia temps que no es veien i el públic reaccionà amb aplaudiments. Recordar-ho ara pot semblar pur sentimentalisme, i potser ho sigui (benvingut quan toca), però no vull evitar l’emoció que el fet em produïa, sobretot tractant-se de dos poetes que m’havien marcat profundament i que havien produït en mi un gir notable en la meva poesia (Martí i Pol a partir de 1982 i Andrés Estellés vers 1985) que encara avui deu notar-se.
No explicaré ara cap més detall de l’acte (en recordo pocs), perquè la petita anècdota que vull explicar es produí en acabat. Com que jo tenia una amistat amb diverses persones de l’organització de l’acte, em van demanar si podia ajudar Vicent Andrés Estellés a baixar de l’escenari i anar a cercar el taxi. No vaig dubtar-ho ni un moment. Mentre el meu amic Xavier López i algú altre ajudaven Miquel Martí i Pol a baixar de l’escenari, jo anava avançant molt a poc a poc amb Vicent Andrés Estellés agafat del meu braç. Ben aviat, quan començàvem a baixar els esglaons cap al passadís del teatre, acompanyant-se d’un gest m’anava dient, més o menys, “S’ha fixat en aquell home tan mudat? Sembla un burgès…”, i afegia tot seguit amb un cert to sorneguer però de bona jeia: “Fa cara d’haver-se llegit tots el meus llibres… perquè aplaudeix amb molta vehemència” (no sé si va emprar exactament aquesta darrera paraula, però bé podria haver estat a jutjar pel seu gust per aquestes combinacions subtils i iròniques). De sobte, amb un cert aire infantil, em diu “S’ha fixat? Sí, damunt la calba tan brillant… No ho veu?” i anava mig assenyalant-me’l. Jo prou el veia l’home, però no hi veia res d’estrany a la calba. “Sí, home, s’hi ha aturat una mosca!”. I esclafí en riallades tot repetint “sí, una mosca!”, i reia i reia amb alegria no simulada. He de dir, honestament, que jo no vaig saber veure-hi la mosca, i no sé pas si la mosca i era o no en aquella calba que efectivament brillava força. Jo no ho sé, però una cosa crec i quasi sé: i és que sí, que Vicent Andrés Estellés sí que veia la mosca aturada a la calba tan polida d’aquell pobre home que tant el divertia. Ara penso en tants moments de la seva poesia en què el poeta sembla un nen, netament, sense caure mai en el ridícul.
Per acabar, us deixo amb la versió d’Ovidi Montllor sobre un poema de Vicent Andrés Estellés, “M’aclame a tu” que acompanyo amb el text del poema en primer lloc.
M’aclame a tu
M’aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m’agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il•limitat.
El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il•luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!
Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l’amor i la ferocitat.
Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il•limitada,
seràs confí on l’aurora comença,
seràs forment, escala il•luminada!
Seràs l’ocell i seràs la bandera,
l’himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l’emblema que puja.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.
Vicent Andrés Estellés, Llibre de Xàtiva, 1979