Entre el mirall i la boira (1975-1978)

per

A la memòria de Salvador Espriu,

el meu pare espiritual.

CREPUSCLE MATINAL

 

Alçat, ara reprenc

el meu camí boirós,

foscor d’aquest esguard

dolorós fins la mort.

Diré, quan ja despert

dels meus records avanci

perdut i solitari,

adéu al meu desert.

Mentre avanci jo sol

enmig perdudes veus

i enfosquides mirades

que em diuen “Solitari”,

que és sentir-ho entre els que

mai no escolten ni miren.

Diré adéu al desert

perquè és la solitud

buscada i retrobada

al lluent or de barca,

més útil i més pura

que no aquella que el vent

em diu i canta al lent pas

d’aquest trist matí.

Ja sols podré mirar,

del meu mirall, bocins

de cristalls i records

ignorats i desfets.

 

Dedicatòria de Robert Saladrigas, de 1977 [Em va dedicar la il·lustració de la pàgina 77).
Il·lustració de Joan Pelàez a “Històries a mig camí” de Robert Saladrigas, pàgina 77.

 

INICI DEL MATÍ

 

Quan aquests meus ulls s’omplin,

oberts, d’aquesta llum

naixent,

haurà arribat,

llunyana, la remor

d’esguards i veus que criden

i lentament em duu

sorolls de veus callades,

soroll de lentes passes

d’un camí sempre incert,

la falsedat d’uns mots

d’inútils vagueries,

pensaments que duran

sempre més arrelats;

uns pensaments tan falsos

com inútil el somni

que mai no es guanyarà:

«Naixerà un dia en què

aprendreu a mirar».

 

Potser quan els meus ulls

s’omplin de llum a l’alba.

 

Recorda, amiga, quan

en aquesta nit trenquis

els pensaments del dia,

no esperar mai l’albada

i refer vagueries

desfetes, del refugi

de boira contra els ulls,

per trista timidesa

contra riures de falsos.

No perdis mai aquesta

lluita a tombar barrots

de la presó dels mots.

Recorda que és ara el

temps de la nit, per sempre,.

del llarg vol de l’ocell

perdut,

ocell captiu

quan aquests meus ulls s’omplin,

avui, d’aquesta llum.

L’altra gran influència catalana, entre 1975 i 1983 (i més enllà, és clar)

 

MORT DEL MATÍ

 

Vent! Et perds, company de

solituds, en les fosques

ombres dels meus records.

I amb mi busques i plores

la foscor de la nit.

 

Seguiré el llarg camí

per retrobar records

en el dur or del dia.

 

Paraules, el crit, l’arbre:

¿fugiu, aigua clarosa

d’aquest mirall de marbre?

¿Tornareu, cançó, ocell

perdut del meu llarg somni

d’aquesta aigua clarosa

del clar mirall de marbre?

 

La meva primera lectura adulta, als nou anys, que em va influir moltíssim. Magnífica biografia, inoblidable.
La segona lectura també va ser una biografia.

 

AL MIGJORN

 

Solcava aquella mar

una barca perduda:

calmós retorn de barca.

 

Solitud del retorn,

que aviat trencaran

els alts xiprers del camp;

breu temps de solitud:

per un instant, jo sol,

sense nit, al migjorn.

 

Estudi de 1971 que vaig llegir el 1975, ja que devorava tot el que s’escrivia sobre Espriu i tant com podia les lectures que Espriu havia fet.

 

CANVI A TARDA

 

Entra la llum encara

endins de la mirada.

No abasto el meu desert:

la llum manté tancada

l’estança del mirall.

 

Quan ja la tarda caigui,

lentament aniré

deixant, pacient, els

alts xiprers de la plana:

seré l’arbre soliu.

 

Traducció de 1890 i editada durant la primera dècada del S. XX, que és l’única edició que jo he llegit entre 1976 i 1978, de gran influència per a mi també.

 

CAIGUDA DE TARDA

 

En el profund esguard

dels meus ulls, jo sé

que no estimo res més

que l’arbre mogut

pel vent enrabiat,

o l’aigua del riu

i el vol de les gavines

ran d’aquesta mar,

i veure les onades

batre’s contra les

barques del lent retorn…

 

I la llum que mor

al temps de la caiguda

de la lenta tarda.

 

La tercera gran influència poètica de l’època, poeta que adoro, i que llegia juntament amb Espriu i Riba a partir de 1975.

 

CALLADA LLUM DE NIT

 

Nit. Nit llarga. Records:

la feblesa de la llum,

per l’acabat camí

del dia, me’ls retornava.

 

La nit duia records,

enllà de la llum callada;

vénen per l’ombra encara,

records d’ulls d’aquests vells orbs.

 

Tenia records, tristesa

de vells noms: cendra, fum,

terra, pols, clara llum

parada a la tarda estesa.

 

Davallo, sol, pel camí

dels meus ulls: a la casa

del dol, on l’hora passa

lenta endins la meva nit.

El 1971, segons explica Castellet , aquesta llibre i aquesta edició, que és de 1967, a l’estat espanyol només la tenien Salvador Espriu i Terenci Moix. Jo vaig adquirir exactament la mateixa edició, vers 1976 aproximadament, a la desapareguda Llibreria Francesa de Barcelona, dut de París directament.

 

ENDINSANT-ME EN LA NIT

 

Ara: travessaré

la barrera de boira

i em lliuraré tranquil

a les meves estances

del mirall retrobat.

 

I deixo enrere l’or

trist del camí de barca:

aquesta eterna espera

enllà del continu pas

de l’aigua del mirall.

 

 

CANÇÓ DE LA NIT A L’ALBA

 

Pau de la barca al port,

pau del retorn d’abans,

silenci de la mort

i cansament de mans.

 

Pensaré aquesta terra,

el cel i la cançó,

el xiprer i el seu bosc:

quan jo desperti nit,

naixerà un nou matí.

 

Albert Gavaldà, 1975-1978

Les suggestions de Georg Trakl

per

Georg Trakl és probablement el poeta no català que més traces ha deixat a la meva poesia, potser només seguida de prop per Sylvia Plath, que també “adoro”. El poeta expressionista, traduït per Feliu Formosa, sempre em commou, em fa fantasiejar, m’eleva i em travessa de suggestions sempre noves. Vaig descobrir-lo amb l’edició de l’obra poètica traduïda per Feliu Formosa i editada per Empúries el 1990. A més d’altres traces en poemes posteriors a aquest any, dos dels Poemes d’Abissínia li són absolutament deutors: «Meditació» i «Transfiguració».

Segons Formosa, “Aquest Trakl pretesament ‘místic’ no fa més que indicar, en definitiva, fins a quin punt és suggestiva la seva obra. Com a ‘visionari’ que ‘crea’ un món nou, supera els corrents postromàntics o simbolistes de la poesia alemanya, i d’aquí ve la seva importància. I no és estrany que hom el relacioni amb Hörderlin.”

I torna a dir-ho Formosa: “És per això que la trajectòria creadora de Trakl és una dolorosa recerca on l’inconscient té un paper important (cada poema representa per a ell un sofriment intens) i esdevé una elaboració minuciosa i pràcticament inacabable del llenguatge.”

Com em succeeix amb Salvat-Papasseit, fantasiejo amb què més hauria escrit Trakl si no hagués mort tan jove, als vint-i-set anys.

(citacions de Formosa extretes del pròleg a ’Obra poètica’, Adesiara, 2012; i abans a Empúries, 1990).

Un any sense Màrius Sampere

per

Avui fa un any de la mort de Màrius Sampere. És un poeta, ho confesso, en el qual no he acabat d’entrar del tot. Ni em disgusta ni m’apassiona, però de vegades em fa pensar. No el menystinc, que quedi clar, probablement no he sabut entrar-hi com cal tot i que intueixo que qualsevol ho faré.

El vaig mig conèixer breument vers 1990 o 1991, quan ell obtingué un càrrec al Centre de Normalització Lingüística de Barcelona (on jo treballa, a Sants), dins el Consorci per a la Normalització Lingüística de Catalunya. A més d’administratiu, jo exercia un càrrec com a Coordinador d’Implantació Informàtica i anava sovint al CNL de Barcelona. La seva taula era sempre ben neta i polida. Buida. Sampere exercia el càrrec de Cap de dinamització lingüística. Es deia que en aquell despatx essencialment feia una cosa: escriure poesia.

Us poso el darrer poema de ‘Jerarquies’:

 

Els camins d’Antonio Porchia

per

Quan Antonio Porchia va fer una primera petita edició de ‘Voces’ tenia ja 58 anys. No es pot demanar més lentitud. Mai s’integrà en els cercles literaris i el resultat, profund, és el que deriva d’una vida solitària i contemplativa. En paraules de Jorge Luis Borges, “no supo que trazaba para los otros la imagen de un hombre solitario, lúcido y consciente del singular misterio de cada instante”.

Escriu Porchia a la tercera de les seves ‘voces’:

“Antes de recorrer mi camino yo era mi camino”.

Ben segur que Porchia hauria subscrit aquella afirmació de J. V. Foix segons la qual, deia (i cito de memòria), allà on escrivia ‘jo’ volia dir ‘nosaltres’. Perquè Porchia no deixa mai d’interpel·lar el que ens és humà a tots i en tots.

És una llàstima que l’edició completa de les seves ‘Voces’ (única obra de Porchia) de Pre-textos, tal i com va fer-la al 2006, no es reediti, i sé per l’editorial que no tenen prevista la reedició (!). L’edició completa acompanyada d’un pròleg i sobretot d’uns annexos amb entrevistes, variants i 40 pàgines d’epíleg amb informacions diverses, i amb fotografies de l’autor i de manuscrits, crec que es pot considerar ja una edició de culte.

Faria alguna consideració d’ordre cultural, però ara em venen bé les primeres paraules del pròleg de Daniel González Dueñas i Alejandro Toledo que em semblen profètiques:

“La literatura se vuelve cada vez más secreta. La cultura audiovisual del ‘homo videns’ parece depender no sólo de la imagen sino del afán de alejar al público de la lectura y, en todo caso, de convertir el acto de leer en una forma de entretenimiento”.

Res d’això en Antonio Porchia.

Poetes menors

per

Deia T. S. Eliot (poeta que admiro i que rellegeixo tot sovint), segurament a “Funció de la poesia i funció de la crítica” (malauradament mai traduït, crec, al català), que una cultura que és preués d’esser-ho havia de tenir els seus poetes menors de capçalera. Això encara no s’ha descobert en aquest país. I no penso en cap. Si de cas, qui sap si penso en mi mateix, ja m’enteneu. Ja hi aprofundiré.

Poetes menors de capçalera

per

Deia T. S. Eliot (poeta que admiro i que rellegeixo tot sovint), segurament a Funció de la poesia i de la crítica, Columna, 1995 (The Use of Poetry and the Use of Criticism, 1933), també traduït, a l’espanyol, per Jaime Gil de Biedma, a Tusquets Editores, 1999, o a Sobre poetes i poesia, Edicions de L’Albí, 1999 (On Poetry and Poets, 1957), [cito de memòria] que “una cultura que es preués d’esser-ho havia de tenir els seus poetes menors de capçalera”. Aquest pensament, lúcid i intel·ligent, no s’ha descobert encara en aquest país tan afeccionat a la decapitació i als “forns crematoris” de les clavegueres literàries.

Jo no sé si he de fer una valoració de Miquel Martí i Pol com a poema menor (potser sí, si el comparem amb Joan Vinyoli). Pot esser-ho per diverses raons biogràfiques (ara no hi entraré), però sigui com sigui, si ho és caldria que el sentíssim com “un poeta menor de capçalera. En altres paraules, l’expressió “poeta menor” no s’hauria de fer sinònima de “poeta mediocre”, això és tota una altra cosa, al meu entendre.

Alejandra Pizarnik i l’aforisme

per

Un apunt, només. Aquests dies començo la relectura de la poesia completa i dels diaris d’Alejandra Pizarnik, un dels poetes més grans del segle XX.

Alguns poemes ratllen la forma de l’aforisme. No és estrany, ja que Pizarnik estimava molt la poesia aforística d’un mestre de l’aforisme, també argentí, que jo admiro profundament: Antonio Porchia. Ja en parlaré en profunditat en una altra article.

Ara, però, i per reforçar el que acabo de dir, transcric unes paraules de Pizarnik sobre Antonio Porchia: “Asiento a cada una de sus ‘voces’ con toda mi sangre y, lo que es extraño: su libro es el más solitario, el más profundamente solo que se ha escrito en el mundo y no obstante, releyéndolo a medianoche, me sentí acompañada o mejor dicho amparada. Y también asegurada, tranquilizada, como si me hubieran dado la razón en la única cosa que yo rogaba tenerla.”
 
Parla de Porchia, i d’ella mateixa!

Gabriel Ferrater, 97 anys

per

 

Avui Gabriel Ferrater faria 97 anys. Poso aquest poema de Ferrater («La ciutat») perquè vaig dialogar-hi en un poema de Poemes d’Abissínia (que comença, però, amb una citació del poema ferraterià) intitulat justament «Ciutat» i que començava així:

“Drets carrers per fugir de mala gana
dels llocs on estimaves,
que ja no et portaran
fins als angles de cos
on s’oblida la injúria del temps.”

Albert Gavaldà, «Ciutat» (fragment)

Pròleg a Poemes d’Abissínia

per
Podeu llegir al següent enllaç el pròleg de Rosa Delor i Muns a Poemes d’Abissínia i també el primer poema del recull i fins descarregar-vos-en el pdf:
«Voldria citar sobre això unes línies del pròleg que Xavier López Vivancos va escriure per a aquella autoedició de 2009 que per manca de distribució va passar desapercebuda. Qualifica la poesia de Gavaldà de “versos de l’àliga”, una “poesia aèria”, pletòrica de sentiments expressats amb ofici i precisió rítmica que li desvetlla la necessitat de “tornar a la poesia feta carn, ànima, víscera: paraula a fi de comptes. A l’escola, que no s’acaba mai, d’aprendre a rimar escriure amb viure.”» [Rosa Delor].

 

Llarg periple

per

Poemes d’Abissínia ha hagut de fer un camí tortuós, llarguíssim i estrany de més de 20 anys (que es diu ràpid) d’ençà de l’edició d’aquesta plaquette, el 1998, fins a l’edició de Pagès Editors, 2019, i passant per una autoedició el 2009. És un fet que ha condicionat força la meva disposició per a continuar escrivint, que malgrat tot he anat superant a ensopegades.