Les suggestions de Georg Trakl

Georg Trakl és probablement el poeta no català que més traces ha deixat a la meva poesia, potser només seguida de prop per Sylvia Plath, que també “adoro”. El poeta expressionista, traduït per Feliu Formosa, sempre em commou, em fa fantasiejar, m’eleva i em travessa de suggestions sempre noves. Vaig descobrir-lo amb l’edició de l’obra poètica traduïda per Feliu Formosa i editada per Empúries el 1990. A més d’altres traces en poemes posteriors a aquest any, dos dels Poemes d’Abissínia li són absolutament deutors: «Meditació» i «Transfiguració».

Segons Formosa, “Aquest Trakl pretesament ‘místic’ no fa més que indicar, en definitiva, fins a quin punt és suggestiva la seva obra. Com a ‘visionari’ que ‘crea’ un món nou, supera els corrents postromàntics o simbolistes de la poesia alemanya, i d’aquí ve la seva importància. I no és estrany que hom el relacioni amb Hörderlin.”

I torna a dir-ho Formosa: “És per això que la trajectòria creadora de Trakl és una dolorosa recerca on l’inconscient té un paper important (cada poema representa per a ell un sofriment intens) i esdevé una elaboració minuciosa i pràcticament inacabable del llenguatge.”

Com em succeeix amb Salvat-Papasseit, fantasiejo amb què més hauria escrit Trakl si no hagués mort tan jove, als vint-i-set anys.

(citacions de Formosa extretes del pròleg a ’Obra poètica’, Adesiara, 2012; i abans a Empúries, 1990).

Un any sense Màrius Sampere

Avui fa un any de la mort de Màrius Sampere. És un poeta, ho confesso, en el qual no he acabat d’entrar del tot. Ni em disgusta ni m’apassiona, però de vegades em fa pensar. No el menystinc, que quedi clar, probablement no he sabut entrar-hi com cal tot i que intueixo que qualsevol ho faré.

El vaig mig conèixer breument vers 1990 o 1991, quan ell obtingué un càrrec al Centre de Normalització Lingüística de Barcelona (on jo treballa, a Sants), dins el Consorci per a la Normalització Lingüística de Catalunya. A més d’administratiu, jo exercia un càrrec com a Coordinador d’Implantació Informàtica i anava sovint al CNL de Barcelona. La seva taula era sempre ben neta i polida. Buida. Sampere exercia el càrrec de Cap de dinamització lingüística. Es deia que en aquell despatx essencialment feia una cosa: escriure poesia.

Us poso el darrer poema de ‘Jerarquies’:

 

Els camins d’Antonio Porchia

Quan Antonio Porchia va fer una primera petita edició de ‘Voces’ tenia ja 58 anys. No es pot demanar més lentitud. Mai s’integrà en els cercles literaris i el resultat, profund, és el que deriva d’una vida solitària i contemplativa. En paraules de Jorge Luis Borges, “no supo que trazaba para los otros la imagen de un hombre solitario, lúcido y consciente del singular misterio de cada instante”.

Escriu Porchia a la tercera de les seves ‘voces’:

“Antes de recorrer mi camino yo era mi camino”.

Ben segur que Porchia hauria subscrit aquella afirmació de J. V. Foix segons la qual, deia (i cito de memòria), allà on escrivia ‘jo’ volia dir ‘nosaltres’. Perquè Porchia no deixa mai d’interpel·lar el que ens és humà a tots i en tots.

És una llàstima que l’edició completa de les seves ‘Voces’ (única obra de Porchia) de Pre-textos, tal i com va fer-la al 2006, no es reediti, i sé per l’editorial que no tenen prevista la reedició (!). L’edició completa acompanyada d’un pròleg i sobretot d’uns annexos amb entrevistes, variants i 40 pàgines d’epíleg amb informacions diverses, i amb fotografies de l’autor i de manuscrits, crec que es pot considerar ja una edició de culte.

Faria alguna consideració d’ordre cultural, però ara em venen bé les primeres paraules del pròleg de Daniel González Dueñas i Alejandro Toledo que em semblen profètiques:

“La literatura se vuelve cada vez más secreta. La cultura audiovisual del ‘homo videns’ parece depender no sólo de la imagen sino del afán de alejar al público de la lectura y, en todo caso, de convertir el acto de leer en una forma de entretenimiento”.

Res d’això en Antonio Porchia.

Alejandra Pizarnik i l’aforisme

Un apunt, només. Aquests dies començo la relectura de la poesia completa i dels diaris d’Alejandra Pizarnik, un dels poetes més grans del segle XX.

Alguns poemes ratllen la forma de l’aforisme. No és estrany, ja que Pizarnik estimava molt la poesia aforística d’un mestre de l’aforisme, també argentí, que jo admiro profundament: Antonio Porchia. Ja en parlaré en profunditat en una altra article.

Ara, però, i per reforçar el que acabo de dir, transcric unes paraules de Pizarnik sobre Antonio Porchia: “Asiento a cada una de sus ‘voces’ con toda mi sangre y, lo que es extraño: su libro es el más solitario, el más profundamente solo que se ha escrito en el mundo y no obstante, releyéndolo a medianoche, me sentí acompañada o mejor dicho amparada. Y también asegurada, tranquilizada, como si me hubieran dado la razón en la única cosa que yo rogaba tenerla.”
 
Parla de Porchia, i d’ella mateixa!

Gabriel Ferrater, 97 anys

Avui Gabriel Ferrater faria 97 anys. Poso aquest poema («La ciutat») perquè vaig dialogar-hi (plagi?) en un poema de Poemes d’Abissínia (que comença, però, amb una citació del poema ferraterià) intitulat justament «Ciutat» i que començava així:

“Drets carrers per fugir de mala gana
dels llocs on estimaves,
que ja no et portaran
fins als angles de cos
on s’oblida la injúria del temps.”

Albert Gavaldà, «Ciutat» (fragment)

Pròleg a Poemes d’Abissínia

 

Podeu llegir al següent enllaç el pròleg de Rosa Delor i Muns a Poemes d’Abissínia i també el primer poema del recull i fins descarregar-vos-en el pdf:
«Voldria citar sobre això unes línies del pròleg que Xavier López Vivancos va escriure per a aquella autoedició de 2009 que per manca de distribució va passar desapercebuda. Qualifica la poesia de Gavaldà de “versos de l’àliga”, una “poesia aèria”, pletòrica de sentiments expressats amb ofici i precisió rítmica que li desvetlla la necessitat de “tornar a la poesia feta carn, ànima, víscera: paraula a fi de comptes. A l’escola, que no s’acaba mai, d’aprendre a rimar escriure amb viure.”»

 

Llarg periple

Poemes d’Abissínia ha hagut de fer un camí tortuós, llarguíssim i estrany de més de 20 anys (que es diu ràpid) d’ençà de l’edició d’aquesta ‘plaquette’, el 1998, fins a l’edició de Pagès Editors, 2019, i passant per una autoedició el 2009. És un fet que ha condicionat força la meva disposició per a continuar escrivint, que malgrat tot he anat superant a ensopegades.

La bombolla editorial. Un apunt

Això que segueix no és pas un balanç ni de bon tros exhaustiu. Tot just un apunt. No tinc prou eines ni prou dades, ni un coneixement prou exhaustiu i directe del món editorial, i en realitat és un món que em produeix una tal mandra d’entrar-hi que difícilment els tindré mai. Ben segur, hi ha moltes persones molt més preparades que no pas jo per abordar aquesta qüestió amb dades prou fiables i precises, i amb una visió de major abast pel que fa al conjunt del món editorial. Però també massa persones que, al costat d’aquestes eines, també hi tenen massa interessos. Aquí, els silencis són prou eloqüents. Com a màxim, doncs, tot el que segueix és una hipòtesi de partida, i, en aquest sentit, reconec que és més intuïtiva que no pas documentada. Per explicar gràficament en què consisteix aquesta intuïció: lluny d’aquell sentiment diria que ingenu, sinó pueril, de complaença que a alguns els produeix entrar en una d’aquestes grans llibreries (i no em refereixo, ara, a les seccions dedicades al llibre de les grans superfícies comercials, sinó a llibreries llibreries) i en veure els prestatges a vessar de llibres, a mi em produeix el sentiment absolutament contrari. Per dir-ho d’aquesta manera, el meu sentiment és el negatiu d’allò que es coneix com la Síndrome de Stendhal. En negatiu, perquè tot i que els símptomes són semblants, no ho són per trobar-me exposat a tanta bellesa artística, sinó a tal acumulació de vulgaritats, dit un xic salvatgement. ‘Florència no serà mai més florentina’, vaig escriure una vegada… He aprofitat algunes dades d’una entrevista a Ricard Ruiz publicada al Diari de Sabadell el passat 23 d’abril.
A l’estat espanyol, cada dia es publiquen al voltant de 190 llibres. Hom calcula (Ricard Ruiz ho afirma) que el destí final de si més no la meitat d’aquests llibres és la destrucció, i, per tant, juguen un paper de mera presència en el rànking de novetats, una dada escandalosa. No tan mera, però. Sembla que ni la bombolla immobiliària no té aquest excedent. Quins són els mecanismes pels quals a les editorials els és rentable inundar el mercat amb llibres que mai seran venuts? És a dir, ¿com es cobreix i on repercuteix el cost d’edició d’aquesta part de llibres que retornen a les editorials per a ser destruïts? Hi ha les subvencions a l’edició, hi ha els fons comprats amb diner públic, d’una banda, que ja cobreixen una part important, sinó tota, de la despesa, i que són un incentiu per a una carrera diguem-ne armamentístisca entre les grans editorials. I de l’altra banda, ens trobem amb uns preus dels llibres que sí que es vénen en el qual ja s’inclou una part de la rendibilitat d’aquest sistema pervers d’edició? I dels llibres que es venen, la meitat dels exemplars mai no seran llegits i tenen un destí a tot estirar decoratiu. És a dir, que els índexs de vendes tampoc no forneixen dades precises sobre nombre de lectors. Ja sabem que la publicitat la paguem al preu final dels productes que adquirim. Però, som conscients que quan comprem un llibre també estem pagant aquest sobrecost de llibres que mai no es vendran directament?
Som un país, Catalunya, amb una indústria editorial desproporcionada en relació amb els índexs de lectura que hi tenim. Com se sosté una cosa així? I per al llibre en català, que Catalunya sigui un dels centres editors en llengua castellana més important, ¿és un avantatge o, al contrari, un desavantatge? I més tenint en compte que Espanya no és ni tan sols el principal mercat d’aquesta indústria editora en llengua castellana. Mèxic tota sola compra molts més més llibres que no pas Espanya. Aquesta situació fa que l’edició en català sigui absolutament dependent de la subvenció, i una realitat així la condemna a la cronificació de la residualitat més o menys militant, i a més amb un cost elevadíssim pel que fa al seu prestigi, a la qualitat com a balanç general.
Quin paper juga, en aquest afer, el ‘boom’ d’aparició de noves i petites editorials? Són realment tan noves? Vull dir, ofereixen un sistema de producció distint? Crec que no és així. I crec que, fins i tot, van en el sentit contrari. Dit ras i curt i un xic brutalment: el que el món editorial necessita és ser reduït. I més aviat em temo que la proliferació de noves editorials encara incentiva més les grans editorials a multiplicar les seves edicions-fantasma. Una cosa semblant està succeint en la proliferació, en l’espai cibernètic, de serveis pretesament d’informació, quan a tot estirar passarien, sota una mirada crítica, d’espais de propaganda i d’aplanament mental. En altres paraules, quan faig servir el terme ‘indústria’, com s’acostuma a fer, ho faig en un sentit irònic. Car aquí radica el problema, que la indústria editorial sigui un xic menys industrial. La qual cosa em sembla vàlida per a tota idea d’indústria cultural. Com més industrial, menys cultural, és una regla ben senzilla de concebre i d’aplicar.
Fa algunes dècades era un lloc comú l’acarnissament amb la crítica. No diré que no hi hagués bones raons, la societat literària és, sens dubte, una societat secreta molt més de claveguera (no pas de catacumba) i molt més sòrdida que no pas allò que es visualitza públicament. Però avui hauríem de veure que el paper prescriptiu de la crítica no té a penes cap paper al costat de les prestatgeries de les grans superfícies. És en aquestes darreres on hem d’anar a buscar la veritable dimensió qualitativa de la indústria editorial, són el veritable baròmetre. No sorprèn, doncs, que la seva proliferació s’hagués de fer necessàriament a costa de la desaparició del petit llibreter, molt més per excloure aquest darrer com a prescriptor que no pas per la simple competència comercial en termes estrictament tècnics (referits, aquí, al món del llibre).
Ho deixo així, si més no per ara, amb la simple exposició de la hipòtesi segons la qual el món editorial es caracteritza de forma dramàtica per una distorsió pròpia del mer aparador, de les aparences, i que el volum d’edicions reflecteix no pas una realitat creativa, sinó una perversió industrial que em fa pensar que el món editorial és realment una veritable bombolla de dimensions colossals, i, al meu entendre, de conseqüències terribles per a la cultura. I ho deixo amb una pregunta final: ¿el foment de la lectura equival al foment de la intel·ligència lectora? Em temo que, tal i com és concebuda i guiada a través d’una perversió, no és així.

La doble mort d’Anna Dodas

Feia ja dies que volia escriure aquest post, i no pas per coincidència amb les manifestacions que contra la violència de gènere, avui, es duien a terme. Tot i que la coincidència em convida a una reflexió al voltant d’aquesta poeta. I tot i que el post d’avui, per a mi, només és un entrant.
Algú ha dit que no som un país en el qual es presti gaire atenció als autors d’una sola obra, però en el cas d’Anna Dodas això és una arma, no pas de doble tall, sinó de triple tall. Vejam si sóc capaç de formular-ho d’una forma prou sintètica i alhora clara.
Vagi per endavant: no tinc cap dubte que Anna Dodas és una poeta imprescindible en la poesia catalana de la fi de segle XX.
Dit això, la qüestió, hipòcritament, no és si hom considera que ho és pel fet del brutal assassinat de que ella i una amiga varen ser objecte a l’agost farà trenta anys. Sé del tot que no hi pot haver ningú amb dos dits de cervell que afirmi tal cosa. Ho sé sobretot per un fet: perquè d’Anna Dodas no se’n diu a penes res de res. I aquest fet em duu, inevitablement, a voler esbrinar si no és ben bé el contrari el que succeeix. Que lluny que alguns vulguem sostenir que Anna Dodas va ser una gran poeta ‘perquè fou assassinada’, cosa que no crec que ningú hagi fet mai, ¿hi ha qui considera que, si no es que s’hi fa una interdicció per aquest fet, no havia de ser gaire bona poeta? I en conclusió, Anna Dodas serà sempre menystinguda com a poeta perquè va ser assassinada i arribem a la fi que és el fet de l’assassinat sobre el que acaba pesant una interdicció. Amb hipocresia, ja ho he anunciat a l’inici.
No sé si se m’entén amb claredat cap a on vaig. Ho diré d’altra manera. No estic disposat a acceptar que Anna Dodas no fou una de les poetes més importants del final del segle XX i no estic disposat a avalar una interdicció sobre la realitat del brutal final que la seva vida tingué.
L’assassinat d’Anna Dodas fou pòstum en relació a la seva poesia, és una obvietat, però una obvietat que convé recordar a molts, pel que sembla; però és que, de més a més, hi ha un segon assassinat encara més pòstum i no menys brutal que consisteix a menysvalorar-la com a poeta sota una tan hipòcrita interdicció amagada.
No dic aquí, gaire res de la seva poesia; i no ho faig amb tota la intencionalitat, car, com he dit, em nego a avalar cap mena d’interdicció sobre la seva mort, que essent un fet poèticament pòstum, naturalment, la interdicció velada, no pas la mort mateixa, sinó la interdicció que sobre ella pesa, esdevé una qüestió prèvia al meu entendre ineludible, i ho és justament per desfer qualsevol equívoc, intencionat o no, sobre el seu valor poètic.
No sé si he estat capaç de formular amb claredat la qüestió i perquè em sembla que reflexionar-hi esdevé una qüestió prèvia, i dura (molt dura, perquè ens acara a una actitud sociològica recurrent en relació a tot de fets tràgics, que anomenaré, un xic brutalment, ‘silencis que rematen la víctima’), i que és prèvia a l’hora d’abordar el valor poètic d’Anna Dodas. És una qüestió prèvia perquè, trenta anys després de la seva mort, malauradament, Anna Dodas no té, poèticament, la presència que hauria de tenir. Però no ho és, una qüestió prèvia, per a la valoració que jo en faig, de la seva poesia, que vaig descobrir el 1988, quan ja feia dos anys que era morta, fet, però, que no vaig saber fins el 1991, amb l’edició pòstuma de ‘El volcà’; que, abans, doncs, de saber-ho, jo ja tenia el sentiment, en llegir-la, que em trobava davant d’una de les veus més peculiars de la poesia catalana de finals del segle XX.