Entre el mirall i la boira (1975-1978)

A la memòria de Salvador Espriu,

el meu pare espiritual.

CREPUSCLE MATINAL

 

Alçat, ara reprenc

el meu camí boirós,

foscor d’aquest esguard

dolorós fins la mort.

Diré, quan ja despert

dels meus records avanci

perdut i solitari,

adéu al meu desert.

Mentre avanci jo sol

enmig perdudes veus

i enfosquides mirades

que em diuen “Solitari”,

que és sentir-ho entre els que

mai no escolten ni miren.

Diré adéu al desert

perquè és la solitud

buscada i retrobada

al lluent or de barca,

més útil i més pura

que no aquella que el vent

em diu i canta al lent pas

d’aquest trist matí.

Ja sols podré mirar,

del meu mirall, bocins

de cristalls i records

ignorats i desfets.

 

Dedicatòria de Robert Saladrigas, de 1977 [Em va dedicar la il·lustració de la pàgina 77).
Il·lustració de Joan Pelàez a “Històries a mig camí” de Robert Saladrigas, pàgina 77.

 

INICI DEL MATÍ

 

Quan aquests meus ulls s’omplin,

oberts, d’aquesta llum

naixent,

haurà arribat,

llunyana, la remor

d’esguards i veus que criden

i lentament em duu

sorolls de veus callades,

soroll de lentes passes

d’un camí sempre incert,

la falsedat d’uns mots

d’inútils vagueries,

pensaments que duran

sempre més arrelats;

uns pensaments tan falsos

com inútil el somni

que mai no es guanyarà:

«Naixerà un dia en què

aprendreu a mirar».

 

Potser quan els meus ulls

s’omplin de llum a l’alba.

 

Recorda, amiga, quan

en aquesta nit trenquis

els pensaments del dia,

no esperar mai l’albada

i refer vagueries

desfetes, del refugi

de boira contra els ulls,

per trista timidesa

contra riures de falsos.

No perdis mai aquesta

lluita a tombar barrots

de la presó dels mots.

Recorda que és ara el

temps de la nit, per sempre,.

del llarg vol de l’ocell

perdut,

ocell captiu

quan aquests meus ulls s’omplin,

avui, d’aquesta llum.

L’altra gran influència catalana, entre 1975 i 1983 (i més enllà, és clar)

 

MORT DEL MATÍ

 

Vent! Et perds, company de

solituds, en les fosques

ombres dels meus records.

I amb mi busques i plores

la foscor de la nit.

 

Seguiré el llarg camí

per retrobar records

en el dur or del dia.

 

Paraules, el crit, l’arbre:

¿fugiu, aigua clarosa

d’aquest mirall de marbre?

¿Tornareu, cançó, ocell

perdut del meu llarg somni

d’aquesta aigua clarosa

del clar mirall de marbre?

 

La meva primera lectura adulta, als nou anys, que em va influir moltíssim. Magnífica biografia, inoblidable.
La segona lectura també va ser una biografia.

 

AL MIGJORN

 

Solcava aquella mar

una barca perduda:

calmós retorn de barca.

 

Solitud del retorn,

que aviat trencaran

els alts xiprers del camp;

breu temps de solitud:

per un instant, jo sol,

sense nit, al migjorn.

 

Estudi de 1971 que vaig llegir el 1975, ja que devorava tot el que s’escrivia sobre Espriu i tant com podia les lectures que Espriu havia fet.

 

CANVI A TARDA

 

Entra la llum encara

endins de la mirada.

No abasto el meu desert:

la llum manté tancada

l’estança del mirall.

 

Quan ja la tarda caigui,

lentament aniré

deixant, pacient, els

alts xiprers de la plana:

seré l’arbre soliu.

 

Traducció de 1890 i editada durant la primera dècada del S. XX, que és l’única edició que jo he llegit entre 1976 i 1978, de gran influència per a mi també.

 

CAIGUDA DE TARDA

 

En el profund esguard

dels meus ulls, jo sé

que no estimo res més

que l’arbre mogut

pel vent enrabiat,

o l’aigua del riu

i el vol de les gavines

ran d’aquesta mar,

i veure les onades

batre’s contra les

barques del lent retorn…

 

I la llum que mor

al temps de la caiguda

de la lenta tarda.

 

La tercera gran influència poètica de l’època, poeta que adoro, i que llegia juntament amb Espriu i Riba a partir de 1975.

 

CALLADA LLUM DE NIT

 

Nit. Nit llarga. Records:

la feblesa de la llum,

per l’acabat camí

del dia, me’ls retornava.

 

La nit duia records,

enllà de la llum callada;

vénen per l’ombra encara,

records d’ulls d’aquests vells orbs.

 

Tenia records, tristesa

de vells noms: cendra, fum,

terra, pols, clara llum

parada a la tarda estesa.

 

Davallo, sol, pel camí

dels meus ulls: a la casa

del dol, on l’hora passa

lenta endins la meva nit.

El 1971, segons explica Castellet , aquesta llibre i aquesta edició, que és de 1967, a l’estat espanyol només la tenien Salvador Espriu i Terenci Moix. Jo vaig adquirir exactament la mateixa edició, vers 1976 aproximadament, a la desapareguda Llibreria Francesa de Barcelona, dut de París directament.

 

ENDINSANT-ME EN LA NIT

 

Ara: travessaré

la barrera de boira

i em lliuraré tranquil

a les meves estances

del mirall retrobat.

 

I deixo enrere l’or

trist del camí de barca:

aquesta eterna espera

enllà del continu pas

de l’aigua del mirall.

 

 

CANÇÓ DE LA NIT A L’ALBA

 

Pau de la barca al port,

pau del retorn d’abans,

silenci de la mort

i cansament de mans.

 

Pensaré aquesta terra,

el cel i la cançó,

el xiprer i el seu bosc:

quan jo desperti nit,

naixerà un nou matí.

 

Albert Gavaldà, 1975-1978