Els camins d’Antonio Porchia

Quan Antonio Porchia va fer una primera petita edició de ‘Voces’ tenia ja 58 anys. No es pot demanar més lentitud. Mai s’integrà en els cercles literaris i el resultat, profund, és el que deriva d’una vida solitària i contemplativa. En paraules de Jorge Luis Borges, “no supo que trazaba para los otros la imagen de un hombre solitario, lúcido y consciente del singular misterio de cada instante”.

Escriu Porchia a la tercera de les seves ‘voces’:

“Antes de recorrer mi camino yo era mi camino”.

Ben segur que Porchia hauria subscrit aquella afirmació de J. V. Foix segons la qual, deia (i cito de memòria), allà on escrivia ‘jo’ volia dir ‘nosaltres’. Perquè Porchia no deixa mai d’interpel·lar el que ens és humà a tots i en tots.

És una llàstima que l’edició completa de les seves ‘Voces’ (única obra de Porchia) de Pre-textos, tal i com va fer-la al 2006, no es reediti, i sé per l’editorial que no tenen prevista la reedició (!). L’edició completa acompanyada d’un pròleg i sobretot d’uns annexos amb entrevistes, variants i 40 pàgines d’epíleg amb informacions diverses, i amb fotografies de l’autor i de manuscrits, crec que es pot considerar ja una edició de culte.

Faria alguna consideració d’ordre cultural, però ara em venen bé les primeres paraules del pròleg de Daniel González Dueñas i Alejandro Toledo que em semblen profètiques:

“La literatura se vuelve cada vez más secreta. La cultura audiovisual del ‘homo videns’ parece depender no sólo de la imagen sino del afán de alejar al público de la lectura y, en todo caso, de convertir el acto de leer en una forma de entretenimiento”.

Res d’això en Antonio Porchia.

Deixa un comentari