Les suggestions de Georg Trakl

Georg Trakl és probablement el poeta no català que més traces ha deixat a la meva poesia, potser només seguida de prop per Sylvia Plath, que també “adoro”. El poeta expressionista, traduït per Feliu Formosa, sempre em commou, em fa fantasiejar, m’eleva i em travessa de suggestions sempre noves. Vaig descobrir-lo amb l’edició de l’obra poètica traduïda per Feliu Formosa i editada per Empúries el 1990. A més d’altres traces en poemes posteriors a aquest any, dos dels Poemes d’Abissínia li són absolutament deutors: «Meditació» i «Transfiguració».

Segons Formosa, “Aquest Trakl pretesament ‘místic’ no fa més que indicar, en definitiva, fins a quin punt és suggestiva la seva obra. Com a ‘visionari’ que ‘crea’ un món nou, supera els corrents postromàntics o simbolistes de la poesia alemanya, i d’aquí ve la seva importància. I no és estrany que hom el relacioni amb Hörderlin.”

I torna a dir-ho Formosa: “És per això que la trajectòria creadora de Trakl és una dolorosa recerca on l’inconscient té un paper important (cada poema representa per a ell un sofriment intens) i esdevé una elaboració minuciosa i pràcticament inacabable del llenguatge.”

Com em succeeix amb Salvat-Papasseit, fantasiejo amb què més hauria escrit Trakl si no hagués mort tan jove, als vint-i-set anys.

(citacions de Formosa extretes del pròleg a ’Obra poètica’, Adesiara, 2012; i abans a Empúries, 1990).

Un any sense Màrius Sampere

Avui fa un any de la mort de Màrius Sampere. És un poeta, ho confesso, en el qual no he acabat d’entrar del tot. Ni em disgusta ni m’apassiona, però de vegades em fa pensar. No el menystinc, que quedi clar, probablement no he sabut entrar-hi com cal tot i que intueixo que qualsevol ho faré.

El vaig mig conèixer breument vers 1990 o 1991, quan ell obtingué un càrrec al Centre de Normalització Lingüística de Barcelona (on jo treballa, a Sants), dins el Consorci per a la Normalització Lingüística de Catalunya. A més d’administratiu, jo exercia un càrrec com a Coordinador d’Implantació Informàtica i anava sovint al CNL de Barcelona. La seva taula era sempre ben neta i polida. Buida. Sampere exercia el càrrec de Cap de dinamització lingüística. Es deia que en aquell despatx essencialment feia una cosa: escriure poesia.

Us poso el darrer poema de ‘Jerarquies’:

 

Els camins d’Antonio Porchia

Quan Antonio Porchia va fer una primera petita edició de ‘Voces’ tenia ja 58 anys. No es pot demanar més lentitud. Mai s’integrà en els cercles literaris i el resultat, profund, és el que deriva d’una vida solitària i contemplativa. En paraules de Jorge Luis Borges, “no supo que trazaba para los otros la imagen de un hombre solitario, lúcido y consciente del singular misterio de cada instante”.

Escriu Porchia a la tercera de les seves ‘voces’:

“Antes de recorrer mi camino yo era mi camino”.

Ben segur que Porchia hauria subscrit aquella afirmació de J. V. Foix segons la qual, deia (i cito de memòria), allà on escrivia ‘jo’ volia dir ‘nosaltres’. Perquè Porchia no deixa mai d’interpel·lar el que ens és humà a tots i en tots.

És una llàstima que l’edició completa de les seves ‘Voces’ (única obra de Porchia) de Pre-textos, tal i com va fer-la al 2006, no es reediti, i sé per l’editorial que no tenen prevista la reedició (!). L’edició completa acompanyada d’un pròleg i sobretot d’uns annexos amb entrevistes, variants i 40 pàgines d’epíleg amb informacions diverses, i amb fotografies de l’autor i de manuscrits, crec que es pot considerar ja una edició de culte.

Faria alguna consideració d’ordre cultural, però ara em venen bé les primeres paraules del pròleg de Daniel González Dueñas i Alejandro Toledo que em semblen profètiques:

“La literatura se vuelve cada vez más secreta. La cultura audiovisual del ‘homo videns’ parece depender no sólo de la imagen sino del afán de alejar al público de la lectura y, en todo caso, de convertir el acto de leer en una forma de entretenimiento”.

Res d’això en Antonio Porchia.

Poetes menors

Deia T. S. Eliot (poeta que admiro i que rellegeixo tot sovint), segurament a “Funció de la poesia i funció de la crítica” (malauradament mai traduït, crec, al català), que una cultura que és preués d’esser-ho havia de tenir els seus poetes menors de capçalera. Això encara no s’ha descobert en aquest país. I no penso en cap. Si de cas, qui sap si penso en mi mateix, ja m’enteneu. Ja hi aprofundiré.

Alejandra Pizarnik i l’aforisme

Un apunt, només. Aquests dies començo la relectura de la poesia completa i dels diaris d’Alejandra Pizarnik, un dels poetes més grans del segle XX.

Alguns poemes ratllen la forma de l’aforisme. No és estrany, ja que Pizarnik estimava molt la poesia aforística d’un mestre de l’aforisme, també argentí, que jo admiro profundament: Antonio Porchia. Ja en parlaré en profunditat en una altra article.

Ara, però, i per reforçar el que acabo de dir, transcric unes paraules de Pizarnik sobre Antonio Porchia: “Asiento a cada una de sus ‘voces’ con toda mi sangre y, lo que es extraño: su libro es el más solitario, el más profundamente solo que se ha escrito en el mundo y no obstante, releyéndolo a medianoche, me sentí acompañada o mejor dicho amparada. Y también asegurada, tranquilizada, como si me hubieran dado la razón en la única cosa que yo rogaba tenerla.”
 
Parla de Porchia, i d’ella mateixa!

Gabriel Ferrater, 97 anys

Avui Gabriel Ferrater faria 97 anys. Poso aquest poema («La ciutat») perquè vaig dialogar-hi (plagi?) en un poema de Poemes d’Abissínia (que comença, però, amb una citació del poema ferraterià) intitulat justament «Ciutat» i que començava així:

“Drets carrers per fugir de mala gana
dels llocs on estimaves,
que ja no et portaran
fins als angles de cos
on s’oblida la injúria del temps.”

Albert Gavaldà, «Ciutat» (fragment)

Pròleg a Poemes d’Abissínia

 

Podeu llegir al següent enllaç el pròleg de Rosa Delor i Muns a Poemes d’Abissínia i també el primer poema del recull i fins descarregar-vos-en el pdf:
«Voldria citar sobre això unes línies del pròleg que Xavier López Vivancos va escriure per a aquella autoedició de 2009 que per manca de distribució va passar desapercebuda. Qualifica la poesia de Gavaldà de “versos de l’àliga”, una “poesia aèria”, pletòrica de sentiments expressats amb ofici i precisió rítmica que li desvetlla la necessitat de “tornar a la poesia feta carn, ànima, víscera: paraula a fi de comptes. A l’escola, que no s’acaba mai, d’aprendre a rimar escriure amb viure.”»

 

Llarg periple

Poemes d’Abissínia ha hagut de fer un camí tortuós, llarguíssim i estrany de més de 20 anys (que es diu ràpid) d’ençà de l’edició d’aquesta ‘plaquette’, el 1998, fins a l’edició de Pagès Editors, 2019, i passant per una autoedició el 2009. És un fet que ha condicionat força la meva disposició per a continuar escrivint, que malgrat tot he anat superant a ensopegades.