La bombolla editorial. Un apunt

Això que segueix no és pas un balanç ni de bon tros exhaustiu. Tot just un apunt. No tinc prou eines ni prou dades, ni un coneixement prou exhaustiu i directe del món editorial, i en realitat és un món que em produeix una tal mandra d’entrar-hi que difícilment els tindré mai. Ben segur, hi ha moltes persones molt més preparades que no pas jo per abordar aquesta qüestió amb dades prou fiables i precises, i amb una visió de major abast pel que fa al conjunt del món editorial. Però també massa persones que, al costat d’aquestes eines, també hi tenen massa interessos. Aquí, els silencis són prou eloqüents. Com a màxim, doncs, tot el que segueix és una hipòtesi de partida, i, en aquest sentit, reconec que és més intuïtiva que no pas documentada. Per explicar gràficament en què consisteix aquesta intuïció: lluny d’aquell sentiment diria que ingenu, sinó pueril, de complaença que a alguns els produeix entrar en una d’aquestes grans llibreries (i no em refereixo, ara, a les seccions dedicades al llibre de les grans superfícies comercials, sinó a llibreries llibreries) i en veure els prestatges a vessar de llibres, a mi em produeix el sentiment absolutament contrari. Per dir-ho d’aquesta manera, el meu sentiment és el negatiu d’allò que es coneix com la Síndrome de Stendhal. En negatiu, perquè tot i que els símptomes són semblants, no ho són per trobar-me exposat a tanta bellesa artística, sinó a tal acumulació de vulgaritats, dit un xic salvatgement. ‘Florència no serà mai més florentina’, vaig escriure una vegada… He aprofitat algunes dades d’una entrevista a Ricard Ruiz publicada al Diari de Sabadell el passat 23 d’abril.
A l’estat espanyol, cada dia es publiquen al voltant de 190 llibres. Hom calcula (Ricard Ruiz ho afirma) que el destí final de si més no la meitat d’aquests llibres és la destrucció, i, per tant, juguen un paper de mera presència en el rànking de novetats, una dada escandalosa. No tan mera, però. Sembla que ni la bombolla immobiliària no té aquest excedent. Quins són els mecanismes pels quals a les editorials els és rentable inundar el mercat amb llibres que mai seran venuts? És a dir, ¿com es cobreix i on repercuteix el cost d’edició d’aquesta part de llibres que retornen a les editorials per a ser destruïts? Hi ha les subvencions a l’edició, hi ha els fons comprats amb diner públic, d’una banda, que ja cobreixen una part important, sinó tota, de la despesa, i que són un incentiu per a una carrera diguem-ne armamentístisca entre les grans editorials. I de l’altra banda, ens trobem amb uns preus dels llibres que sí que es vénen en el qual ja s’inclou una part de la rendibilitat d’aquest sistema pervers d’edició? I dels llibres que es venen, la meitat dels exemplars mai no seran llegits i tenen un destí a tot estirar decoratiu. És a dir, que els índexs de vendes tampoc no forneixen dades precises sobre nombre de lectors. Ja sabem que la publicitat la paguem al preu final dels productes que adquirim. Però, som conscients que quan comprem un llibre també estem pagant aquest sobrecost de llibres que mai no es vendran directament?
Som un país, Catalunya, amb una indústria editorial desproporcionada en relació amb els índexs de lectura que hi tenim. Com se sosté una cosa així? I per al llibre en català, que Catalunya sigui un dels centres editors en llengua castellana més important, ¿és un avantatge o, al contrari, un desavantatge? I més tenint en compte que Espanya no és ni tan sols el principal mercat d’aquesta indústria editora en llengua castellana. Mèxic tota sola compra molts més més llibres que no pas Espanya. Aquesta situació fa que l’edició en català sigui absolutament dependent de la subvenció, i una realitat així la condemna a la cronificació de la residualitat més o menys militant, i a més amb un cost elevadíssim pel que fa al seu prestigi, a la qualitat com a balanç general.
Quin paper juga, en aquest afer, el ‘boom’ d’aparició de noves i petites editorials? Són realment tan noves? Vull dir, ofereixen un sistema de producció distint? Crec que no és així. I crec que, fins i tot, van en el sentit contrari. Dit ras i curt i un xic brutalment: el que el món editorial necessita és ser reduït. I més aviat em temo que la proliferació de noves editorials encara incentiva més les grans editorials a multiplicar les seves edicions-fantasma. Una cosa semblant està succeint en la proliferació, en l’espai cibernètic, de serveis pretesament d’informació, quan a tot estirar passarien, sota una mirada crítica, d’espais de propaganda i d’aplanament mental. En altres paraules, quan faig servir el terme ‘indústria’, com s’acostuma a fer, ho faig en un sentit irònic. Car aquí radica el problema, que la indústria editorial sigui un xic menys industrial. La qual cosa em sembla vàlida per a tota idea d’indústria cultural. Com més industrial, menys cultural, és una regla ben senzilla de concebre i d’aplicar.
Fa algunes dècades era un lloc comú l’acarnissament amb la crítica. No diré que no hi hagués bones raons, la societat literària és, sens dubte, una societat secreta molt més de claveguera (no pas de catacumba) i molt més sòrdida que no pas allò que es visualitza públicament. Però avui hauríem de veure que el paper prescriptiu de la crítica no té a penes cap paper al costat de les prestatgeries de les grans superfícies. És en aquestes darreres on hem d’anar a buscar la veritable dimensió qualitativa de la indústria editorial, són el veritable baròmetre. No sorprèn, doncs, que la seva proliferació s’hagués de fer necessàriament a costa de la desaparició del petit llibreter, molt més per excloure aquest darrer com a prescriptor que no pas per la simple competència comercial en termes estrictament tècnics (referits, aquí, al món del llibre).
Ho deixo així, si més no per ara, amb la simple exposició de la hipòtesi segons la qual el món editorial es caracteritza de forma dramàtica per una distorsió pròpia del mer aparador, de les aparences, i que el volum d’edicions reflecteix no pas una realitat creativa, sinó una perversió industrial que em fa pensar que el món editorial és realment una veritable bombolla de dimensions colossals, i, al meu entendre, de conseqüències terribles per a la cultura. I ho deixo amb una pregunta final: ¿el foment de la lectura equival al foment de la intel·ligència lectora? Em temo que, tal i com és concebuda i guiada a través d’una perversió, no és així.

Deixa un comentari