Un record quasi íntim: Salvador Espriu, una encaixada de mans

Crec que això devia ser vers 1981. Aleshores, i durant força anys, un grup de persones, entre elles quatre germans meus, treballàvem un matí al mes a Assistència Sanitària Col·legial en una operació d’enviament de rebuts bancaris. Aquesta entitat de medicina cooperativa fou impulsada per Josep Espriu, germà del poeta. Un dia, a l’hora que sortíem de la feina, que fèiem en uns soterranis, quan passàvem per davant d’una gran sala-despatx amb parets de vidre, hi eren allà els dos germans Espriu. Passàvem per la vora a través d’un corredor força estret i aleshores ocorregué un fet que sempre m’ha deixat atabalat. No dubto que hi deu haver alguna explicació prosaica d’aquell fet, però com que la ignoro, no deixo de restar-ne estranyat, i, a més, pel fet que allò més estrany, que imposava, no era pas el perquè sinó el com, la manera, i aquí, per més prosa que hi vulgui posar, no deixo de quedar impressionat (jo tenia a penes disset anys).
Anàvem passant per aquell corredor, en filera índia, a tocar de les parets de vidre d’aquella sala i aleshores Salvador Espriu em va fer un gest amb la mà, que m’esperés, i s’acostà ràpidament cap a la porta, també de vidre, l’obrí, m’allargà per la mà per fer una encaixada, sense dir ni un sol mot, amb la severitat gens violenta que el caracteritzava. No va dir res, absolutament res. Simplement vàrem fer una austera encaixada de mans, tancà la porta i se’n tornà amb el seu germà.
Suposo que, aleshores, era ben fàcil que per allà algú comentés que jo escrivia versos i que a més em sentia tant espriuanista. Però no deixa de sorprendre’m dos fets. La cara que jo havia de fer quan el vaig veure (perquè si no és així, perquè m’havia de fer a mi aquell gest, m’havia abans m’havia vist) i el fet mateix que sentís l’impuls de fer aquella encaixada. Espriu havia de ser una persona amb un gran respecte pels altres, gens sectari, n’estic segur, i de fet, vaig poder-ho tornar a comprovar dos anys més tard, en una lectura de poemes d’Espriu que vam organitzar, com a homenatge, amb la professora Carme Alcoberro, a l’institut Josep de Calassanç, de Barcelona, lectura a la qual ell, tan poc amic de les distincions i els homenatges, hi assistí, en un altre gest que crec que l’honora, una simple lectura de poemes duta a terme per alumnes de batxillerat. Allà vàrem tornar a fer una encaixada de mans i aquest cop sí que em va dir una paraula, una de sola que no diré. Una estona més tard (i diria que aquesta és una de les coses més divertides que m’ha ocorregut), vàrem compartir un tallat a la barra del Bar Canal, a tocar de l’institut, sense parlar absolutament de res. Es va acomiadar amablement i no vaig ser capaç ni d’obrir la boca, ha ha.
Crec que aquell fet que he explicat de primer només l’he explicat, abans d’ara, a una persona. De fet, crec que, com a poeta, hi ha poques coses que pugui lamentar més que no haver aprofitat per entrar-hi una mica en contacte…