Vicent Andrés Estellés i les mosques, un record

I això era i no era a l’any 1989. Com a cloenda de les IX Jornades de Didàctica de la Llengua promogudes pel Departament de Cultura, celebrades a Barcelona, es va fer un acte, al teatre de l’Institut Francès, al carrer Moià, a tocar de la Diagonal, conduït per Xúlio Ricardo Trigo, amb la presència de tres poetes, cadascun com a representants de tres dels quatre territoris de parla catalana dels Països Catalans: Josep M. Llompart, de Ses Illes, Miquel Martí i Pol, del Principat, i Vicent Andrés Estellés, del País Valencià.
L’acte ja havia començat, però Vicent Andrés Estellés encara no hi havia arribat. No oblidaré mai el moment que va aparèixer des del fons del passadís del teatre. Les grans misèries morals d’aquest país, varen fer que hagués de fer el viatge de Burjassot a Barcelona en un taxi, malalt com estava, (i que potser fins i tot pagà ell mateix). Amb ajut anava pujant a l’escenari, penosament, mentre darrera la taula Miquel Martí i Pol, tot sol, anava fent esforços per conduir la cadira de rodes cap a la banda de la taula on havia de seure Andrés Estellés. Tan aviat com aquest s’acostava a la taula es feia evident un camp magnètic entre tots dos que els feia dirigir-se l’un envers l’altre fins a la trobada en què es van fondre en una gran abraçada. Feia temps que no es veien i el públic reaccionà amb aplaudiments. Recordar-ho ara pot semblar pur sentimentalisme, i potser ho sigui (benvingut quan toca), però no vull evitar l’emoció que el fet em produïa, sobretot tractant-se de dos poetes que m’havien marcat profundament i que havien produït en mi un gir notable en la meva poesia (Martí i Pol a partir de 1982 i Andrés Estellés vers 1985) que encara avui deu notar-se.
No explicaré ara cap més detall de l’acte (en recordo pocs), perquè la petita anècdota que vull explicar es produí en acabat. Com que jo tenia una amistat amb diverses persones de l’organització de l’acte, em van demanar si podia ajudar Vicent Andrés Estellés a baixar de l’escenari i anar a cercar el taxi. No vaig dubtar-ho ni un moment. Mentre el meu amic Xavier López i algú altre ajudaven Miquel Martí i Pol a baixar de l’escenari, jo anava avançant molt a poc a poc amb Vicent Andrés Estellés agafat del meu braç. Ben aviat, quan començàvem a baixar els esglaons cap al passadís del teatre, acompanyant-se d’un gest m’anava dient, més o menys, “S’ha fixat en aquell home tan mudat? Sembla un burgès…”, i afegia tot seguit amb un cert to sorneguer però de bona jeia: “Fa cara d’haver-se llegit tots el meus llibres… perquè aplaudeix amb molta vehemència” (no sé si va emprar exactament aquesta darrera paraula, però bé podria haver estat a jutjar pel seu gust per aquestes combinacions subtils i iròniques). De sobte, amb un cert aire infantil, em diu “S’ha fixat? Sí, damunt la calba tan brillant… No ho veu?” i anava mig assenyalant-me’l. Jo prou el veia l’home, però no hi veia res d’estrany a la calba. “Sí, home, s’hi ha aturat una mosca!”. I esclafí en riallades tot repetint “sí, una mosca!”, i reia i reia amb alegria no simulada. He de dir, honestament, que jo no vaig saber veure-hi la mosca, i no sé pas si la mosca i era o no en aquella calba que efectivament brillava força. Jo no ho sé, però una cosa crec i quasi sé: i és que sí, que Vicent Andrés Estellés sí que veia la mosca aturada a la calba tan polida d’aquell pobre home que tant el divertia. Ara penso en tants moments de la seva poesia en què el poeta sembla un nen, netament, sense caure mai en el ridícul.
Per acabar, us deixo amb la versió d’Ovidi Montllor sobre un poema de Vicent Andrés Estellés, “M’aclame a tu” que acompanyo amb el text del poema en primer lloc.
M’aclame a tu
M’aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m’agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il•limitat.
El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il•luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!
Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l’amor i la ferocitat.
Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il•limitada,
seràs confí on l’aurora comença,
seràs forment, escala il•luminada!
Seràs l’ocell i seràs la bandera,
l’himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l’emblema que puja.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.
Vicent Andrés Estellés, Llibre de Xàtiva, 1979